01 desembre 2009

'Rayos y Centelles!'

El llegat d'Agustí Centelles serà espoliat si res no ho impedeix a última hora. La col·lecció de fotografies del Robert Kappa català sembla haver iniciat el camí cap a Salamanca. Irònicament la mateixa ciutat on van anar a parar els documents i obres d'art saquejades als catalans durant la Guerra Civil i el franquisme, que encara reclamem. La ruta serà la següent: Fills de Centelles-Agent intermediari-Ministerio de Cutura-Salamanca. S'ha dit que els fills de l'il·lustre fotògraf estan ofesos perquè des de la restauració de la Generalitat el govern català no ha fet prou per recuperar el seu llegat. Això no inclouria els esforços més recents, des que el Conseller Tresserras és al cap de la institució de cultura, però fonts properes a la família senyalen que el ressentiment és molt gran. Costa de creure, per un tema de proporcions, que es pugui estar més ressentit amb les institucions pròpies, per molt poc destres que hagin estat en el passat, que amb amb al govern de l'estat que va censurar l'obra de Centelles. És pot criticar la poca inclinació cultural dels governs de Jordi Pujol (recomano l'excel·lent llibre de Patrícia Gabancho 'El preu de ser catalans' al respecte) però no es pot oblidar que un país amb el recursos tant limitats per la sagnia financera crònica al que el submet Espanya té molt poc marge de maniobra pressupostària. Quina mena d'opinió pública s'hauria generat si la prioritat de la Generalitat hagués estat la cultura? És d'imaginar que Centelles no hauria aprovat aquest desgavell, ni el regateig de 100mil euros amunt o avall. Els fills estan tacant la imatge del fidel militant del PSUC. Però és més greu que això. Si tossudament ens volen fer creure que som espanyols, per què l'Estat destina part dels nostres diners a desposseir-nos de l'obra d'un dels nostres mes destacats artistes? És que no podia dipositar el llegat en algun museu del Principat? La deslleialtat, tant en la negociació com en la ubicació final de la col·lecció, és enorme. Una mostra més de que a efectes pràctics tampoc som espanyols. Tornen els temps de Roberto Alcázar y Pedrin, 'rayos y Centelles!', amb jocs bruts i lleis mal·leables al gust espanyol.





Important notícia relacionada apareguda el 05.04.11 al Diari Ara:


Les mentides dels Centelles


Els germans Centelles poden haver ingressat una quantitat global superior al milió i mig d'euros per la venda i subhasta del patrimoni fotogràfic del seu pare. Ho han fet, a més, volent passar per víctimes.

http://www.ara.cat/ara_premium/cultura/mentides-dels-Centelles_0_457154308.html

26 novembre 2009

La Dignitat de Catalunya # La Dignidad de Cataluña # The Dignity of Catalonia

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta.


L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés


La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen


L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana


Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.


Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

LA DIGNIDAD DE CATALUÑA

Tras casi tres años de lenta deliberación y de continuas maniobras tácticas que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio de 2006 por el jefe del Estado, el rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: «Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Cataluña han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la ley orgánica siguiente». Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el alto tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental ratificada por los electores.

La exptectación es alta

La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta Cámara, confrontada con el Parlamento de Cataluña, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas . Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los 12 magistrados que componen el tribunal, sólo 10 podrán emitir sentencia, ya que uno (Pablo Pérez Tremps) está recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha muerto. De los 10 jueces con derecho a voto, cuatro continúan en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el «corazón de la democracia ». Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes están hoy libres de percances o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatuto de Cataluña. Por respeto al tribunal-un respeto sin duda superior al que en varias ocasiones este se ha mostrado a sí mismo-, no haremos más alusión a las causas del retraso de la sentencia.

Avance o retroceso


La definición de Cataluña como nación en el preámbulo del Estatuto, con la consiguiente emanación de símbolos nacionales (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?), El derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Cataluña, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, de acuerdo con sus versiones, ya que una parte significativa del tribunal parece que está optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que corten de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.
No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o su bloqueo. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la misma dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatuto en un verdadero cierre a cal y canto institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es sino su carácter abierto e integrador. El Tribunal Constitucional, por tanto, no decidirá únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes halagadoras).

Los pactos obligan


El alto tribunal decidirá sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años 70 transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas

del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los 30 años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebradores de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.
Hay preocupación en Cataluña y es necesario que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar
la mirada airada de los que continúan percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España lograr una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas en la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con más margen demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que, en lugar de ser amada, resulta sometida tantas veces a un obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a la su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, sobre todo, en su dignidad; conviene que se sepa.
Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas
del asunto que tiene entre manos-que no es sino la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo-, recordando que no existe la justicia absoluta, sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatuto es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Solidaridad catalana


Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Cataluña actual. Que nadie erri el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y las contrariedades. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al deterioro de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.



Este artículol editorial se publica conjuntamente con las ediciones de los diarios Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

THE DIGNITY OF CATALONIA

After nearly three years of continuous deliberation and slow maneuvering tactics have damaged the cohesion have eroded its prestige, the Constitutional Court may be about to deliver verdict on the Statute of Catalonia, promulgated on 20 July 2006 by the head of state, King Juan Carlos, with the following headline: "Know, that the Parliament has approved the citizens of Catalonia have ratified in a referendum and I come to sanction the following organic law." This is the first time since the democratic restoration in 1977 that the Supreme Court decides on a fundamental law ratified by the voters.

The expectation is high.

The expectation is high and the concern is not limited to the evidence that the Court has been pushed by events to act as a fourth House, faced with the Catalan Parliament, the Cortes Generales and the freely expressed will of citizens to the polls. Again, this is an unprecedented situation in a democracy. There are, however, more concern. Of the 12 judges comprising the court may issue only 10 ruling, since a (Perez Tremps) after a challenge is clearly aimed at changing maneuver thick harmonies of the debate, and another (Roberto García-Calvo) has died. Of the 10 judges eligible to vote, four remain in office after the expiry of its mandate, as a result of disagreement between the Government sordid opposition on the renewal of a newly defined entity by José Luis Rodríguez Zapatero as the 'heart of democracy. "A heart valves with sealed, since only half of its members are now free from mishaps or extension. This is the court of appeal that is about to decide on the Statute of Catalonia. We respect the court -respect undoubtedly superior to that on several occasions this has shown itself- not to draw more reference to the causes of the delay of his sentence.

Advance or retreat


The definition of Catalonia as a nation to the preamble of the Statute, with the resulting emanation of national symbols (¿perhaps not recognized by the Constitution, in Article 2, consisting of a Spanish regions and nationalities?); The right and duty know the Catalan language, the articulation of the Judiciary in Catalonia, relations between the State and the Government are, among others, the most obvious points of friction in the debate, according to their versions, as a significant part of the court seems to be opting for uncompromising positions. Some people dream of back surgeries iron cut at its root the complexity Spanish. This could be, unfortunately, the touchstone of his sentence.
Let us not confuse the real dilemma is forward or backward; acceptance of the democratic maturity of a plural
Spain, or its blockade. Not only are in play this or that article, the same dynamic is at stake constitutional spirit of 1977 that made possible the peaceful transition. There is cause for serious concern as it could be maturing a ploy to transform ruling on the statute in real institutional dead bolt lock. Castling contrary to the maximum virtue of the Constitution, it is but its openness and integration. The Constitutional Court therefore decided not only on the lawsuit brought by the Party against an organic law of the State (PP which is now re-approaching Catalan society with constructive attitudes and flattering speeches.)

The covenants require


The high court will decide on the real scale of the Spanish framework of coexistence, ie, on the most important legacy that the people who live and staged a change of regime in the late 70s transmitted to the younger generation, educated in freedom, fully inserted in the complex European supranationalism and confronted the challenges of a globalization that relativises stiffer seams of the old nation state. At stake are the agreements that have led to profound 30 years the most talented in the history of
Spain. And at this point is essential to recall one of the guiding principles of our legal system, rooted in Roman: pacta sunt servanda. That pact enforces.
There is concern in
Catalonia and throughout Spain you need to know. There is something more than concern. There is a growing tiredness to endure the irated gaze that Catalan identity continue to receive (institutions, economic structure, language and cultural tradition) as the manufacturing defect that prevents Spain dream to achieve an impossible uniformity. The Catalans pay their taxes (excluding charter privilege); contribute their efforts to transfer income to the poorest Span facing economic globalization without substantial benefits from the state capital; speak a language with more demographic value that several official languages in the European Union, a language which, instead of being loved, is often subjected to obsessive scrutiny by the official Spanish nationalism, and abide by the laws, of course, without sacrificing the its proven ability to hold civic peace. These days, the Catalans think, above all, about their dignity; that should be known.
We are on the eve of a very important decision. We hope the Constitutional to decide on the basis of the specific circumstances of the case which is on its hands-which is nothing but the demand for improvement of an old self-European people, remembering that there is no absolute justice, only justice of an specific case, the reason why the legal basis for excellence is prudence. We are returning to remind this: the statute is the result of a double political agreement submitted to referendum.

Catalan Solidarity


Let no one be confused, or misunderstood the inevitable contradictions of
Catalonia today. May nobody fail to diagnose, which for many are the problems, contradictions and disaffections. We are not facing a weak society, prostrated or willing to assist impassive impairment of its dignity. We do not wish to imply a negative outcome and trust in the probity of the judges, but anyone who knows Catalonia doubt that the recognition of identity, self-improving, getting financing and just a qualitative leap in the management of infrastructure are and remain tenacious claims that raised a huge political and social support. When necessary, Catalan solidarity will again articulate a legitimate response from a responsible society.


This article is published in conjunction with publishing editions of newspapers Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre and El Punt.


· Actualitat Digital

· Dolçaines