Impossible era la lluna

Des que l'unionisme ha exhaurit el seus migrats miratges argumentals contra la independència de Catalunya, naveguen per l'agitat estany nacional dues embarcacions que, malgrat van partir de ribes diferents amb la intenció d'arribar a ports oposats, comparteixen estranyament una ruta erràtica que els allunya de tocar terra.
El crupier del vaixell-casino espanyolista -qui una vegada esgotat el repertori de trampes al solitari, repeteix el tantra de que la independència és impossible- i la inconfessable por a navegar dels capitans estelats -qui ens havien de portar a la terra promesa- han acabat per unir-se (a priori incompatibles companys de viatge) en una deriva que dibuixa cercles mentre la tripulació es fa creus.

El mareig que provoca a l'independentisme retòric (germà bessó del nacionalisme autonomista) endinsar-se en l'única ruta que resta per explorar, està aconseguint que individus d'inqüestionable compromís nacional abandonin el vaixell en petits bots cap aquesta Ítaca que s'ensuma.

Recentment convergents i republicans refusaven al Parlament la ILP que posava fil a l'agulla per la independència, i si fem cas dels arguments expressats (també per l'aspirant a President Artur Mas) el motiu ha estat que aquesta entrava en contradicció tant amb la Constitució com l'Estatut. Deixant de banda si la ILP era o no l'instrument adient per encetar la via secessionista, potser és hora que aquests polítics ens aclareixin com pensen assolir la plena sobirania sinó és superant el marc legal vigent. Certament ens prenen per estúpids.

Fa temps que sotsobrem. En aquest vaixell indecís el menú pels viatgers és composa de diferents varietats de truita. El dubitatiu cuiner es mira els ous i la batedora que reposen sobre el marbre. Es nega a fer les truites perquè diu que li fa por trencar els ous. Tem per la closca. El comandament en comptes d'assenyalar que no ha de patir per la closca, que l'important, el que es menja, és el de dins, vol fer creure als afamats tripulants que cal conservar-la, que és bàsic conservar l'embolcall de fora. Mentrestant, continua remenant els ous a la cistella ignorant el motí que se li ve a sobre.

Si malgrat tot ens hem de congratular és pel fet que, a voltes de navegar sempre pel mateix reduït espai d'aigua dolça, hem identificat alguns dels escenaris impossibles de totes totes: una Espanya respectuosa dels catalans, l'estat federal o que l'economia i la butxaca dels catalans suporti indefinidament l'espoli fiscal espanyol. Per exemple.

El catalanisme, transversalment entès, ha d'interioritzar que l'objectiu és el de ser capaços tots plegats de consensuar la manera d'esmicolar l'encotilladora closca legal de l'Estat per crear-ne un de propi. Un 68% dels catalans manifesta constantment que vol arribar al port d'un major autogovern. Un 56% vol la platja de l'estat propi (35% federal i 21%independent) Cal un missatge més clar? Es miri com es miri el que avui és minoritari és el continuisme i l'unionisme. No actuar en conseqüència suposa deixar-se anar cap el remolí de la desafecció i el col·lapse nacional.

El 1968 els astronautes de l'Apollo XI ens van obrir els ulls i la lluna va deixar aleshores de ser un impossible. Farà 41 anys aquest juliol! L'estat propi és indubtablement una fita molt menys ambiciosa. Capità, la tripulació s'impacienta, posi rumb cap a bon port.

Per què no m'estimes?

Una lectura en el temps ha evidenciat però que la discriminació i l'espoli no depenen del color del govern de Madrid, ni -com ho revela estudi rera estudi les dades del desequilibri- les exigències catalanes són infundades de cap manera. La incapacitat per parlar obertament d'anticatalanisme i de nacionalisme espanyol (popular) de dreta o nacionalisme espanyol (socialista) de centre-esquerra s'ha d'entendre dins el monopoli dialèctic i el sucursalisme provincià de l'unionisme.

El constant menyspreu socialista és tal que s'estén el convenciment (fundat) que la primera legislatura del govern Aznar, la del famós Pacte del Majèstic, va proporcionar més actius que no pas els cinc de Zapatero a la Moncloa.

La paradoxa és que tot plegat es produeix amb vint-i-cinc diputats del PSC a Madrid i un govern central en minoria! Quan el manual polític vigent diu que la clau per una entesa amb Espanya passa per governs en minoria a Madrid, o d'un mateix signe a banda i banda, s'esdevé el bloqueig institucional i financer més gran des del temps de la LOAPA. Algú haurà d'escriure i descriure algun dia sobre 'Els 25', la pàgina més negra del col·laboracionisme en democràcia. I tot, insisteixo, a l'escenari que se'ns havia venut tradicionalment com a perfecte i ideal: La Espanya plural amb el PSOE governant a l'Estat i els seus amics del PSC a Catalunya.

El temps ha anat esbandint dubtes i responsabilitats. Negant la teoria pujolista de que no era el moment de plantejar reformes estatutàries, és de calaix que, en un país que pateix una reculada forçosa, per la crisi, i forçada, per la manca d'instruments efectius d'autogovern i el procés de recentralització de l'Estat, és urgent la relectura d'allò que avui en diem paradigma. La llosa que ens impedeix aixecar-nos i arrencar a córrer.

Avui molts d'aquells qui s'estimen romandre a Espanya es demanen encara per què els nostres veïns no ens estimen. Beneïts, i quan ho han fet? Sorprèn el seu grau de perplexitat. Les relacions entre Catalunya i Espanya des de fa centenars d'anys no han estat mai amistoses. El grau de respecte, sempre de dalt a baix, ha anat en paral·lel a la potència de les estructures de l'Estat Espanyol. Si el pactisme havia estat fins fa poc possible era com a efecte de la conscient feblesa espanyola. Ara, en canvi, es veuen capaços de liquidar el contenciós imposant la rendició incondicional de la part catalana. Els Països Catalans motor d'Espanya? Mataran la gallina dels ous d'or si cal perquè estan convençuts que la ponedora neo-imperial madrilenya oferirà ous de dos rovells.

A qualsevol bona relació de veïnatge, la incomprensió i un suportable grau d'hostilitat són la tònica general. El que ho fa sostenible és precisament que ningú no es dedica a decidir sobre el modus vivendi de l'altre. Un escenari impossible governi qui governi la Moncloa. Alguns l'anomenen dret a decidir, en tot cas parlaríem d'estats independents.

A la base de la nostrada escala del coneixement s'acumula un grapat de catalans amb prejudicis i esquemes rovellats, herència d'un país que ja no existeix. Un tap que impedeix la resta progressar en la desitjada ascensió. Estem atrapats sota la lleganya d'encegats que imploren amor i altres poc confessables fetitxismes. Romàntics que han estat trobant -en el sentit del segle XIIè- des de la transició les gestes de l'unionisme a una donzella bella, virginal i virtuosa, que ha resultat tenir bigoti, treballa a la Casa de Campo i s'anomena Alfredo. Com diu Tonino Carotone 'me cago en el amor'.